Doncs aquí em teniu. L’últim dissabte al matí que m’aixeco i rumio: “com va anar ahir?”, “va funcionar la classe?”, “vam fer tota la feina que calia?”…
I bé, avui el pensament va més dirigit a vosaltres, a tots els sentiments continguts que hi havia ahir mentre ens acomiadàvem precipitadament i una mica vergonyosos, tots una mica tristos malgrat que el curs ha estat dur i que tots ens moríem de ganes que s’acabés, no??
Algú va dir que quan ens adonaríem de debò que el curs s’havia acabat seria divendres que ve, el primer divendres lliure en molt de temps.
Però perdo el fil. El que us volia dir és que ahir em vaig adonar de tot l’amor i tota l’aposta que aquest curs també suposava per a vosaltres. Que més enllà de la pragmàtica inevitable del títol i de la gramàtica impossible d’aquesta llengua tan exigent que és la nostra hi havia reptes personals, promeses, aventures de creixement, record a familiars absents i moooooolt d’amor pel saber, la llengua i la cultura. I molt d’esforç.
I vaig pensar que hagi estat quin hagi estat el resultat us ho volia agrair. Us volia agrair sobretot aquells moments en els quals hem albirat per una escletxa petita en aquella aula calorosa i sense finestres dels divendres a la tarda les possibilitats d’aprenentatge i enriquiment que s’obren quan s’aprèn seriosament, amb esforç i amb tenacitat una llengua. Penso en discussions acalorades, debats improvisats, dubtes obsessius que ens han tingut tota una setmana preocupats, correccions infinites i minucioses com de rellotger (no ens saltem ni un ítem que si no salta algú indignat: ep, que falta la g!!!!), lectures i comentaris fets amb tanta cura com si conduíssim una nau espacial. I en la història de la literatura i la qualitat de les vostres presentacions… I en posar-se la mà ben agafada al coll per fer vibrar una essa.
I també en les riallades i acudits, i en els jocs de paraules i, sobretot, en les mirades de complicitat…
Moltes gràcies a tots! De veritat :-]
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
M’agradaria molt que afegíssiu també el vostre comiat en els comentaris d’aquesta entrada. Però no hi insisteixo gaire perquè suposo que esteu fins al capdamunt (o fins al barret, o fins als nassos :-]]) d’escriure en català i deveu voler descansar… Però vinga vaaaaa, que una última pràctica d’expressió escrita no farà cap mal…
ei Glòria!!
acabo d’obrir el bloc buscant els links pels diccionaris i em trobo amb el teu comiat! m’ha emocionat molt, de veritat, especialmet allò -veus que ja no dic “això” en lloc d’”allò” despreś que m’ho vas corregir mil vegades als textos?? jeje–, deia que especialment allò dels “dubtes obsessius” i de posar-se la mà al coll per sentir vibrar les esses!! sí que puc veure’m a mi mateixa fent-ho més d’un cop!!
)
ha estat un veritable plaer tenir-te de profe i el grup com a companys, si no hagués estat així no hauria pogut acabar l’any, t’ho asseguro! sí que va ser un gran esforç –les últimes hores de l’últim dia de cada esgotadora setmana–, però ara mateix, treballant en un text –perquè jo hauré d’escriure en català per una llarga temporada, ehhh!– per a la Uni, m’adono i em sorprenc de tot el que he aprés en aquest curs…i de quant em fascina aquesta llengua complexa i valenta que dóna compta d’una cultura impressionant (amb dues ss?) que cada cop m’estimo més
moltes gràcies a tu i això no és un comiat perquè hem quedat que ens convocaríem –si no ho recordo malament es faria càrrec la Teressa– aviat per fer unes birres i cometre tots els barbarismes que no ens vas permetre durant el curs
una abraçada i fins aviat
flavia
Com deia en Cruyff “Gallina de piel”…
Gràcies a tu Glòria, de veritat…
Jajajaja molt bona Oriol!
Perdona la tardança, no ho he vist fins ara!
Ha estat igualment un plaer compartir tots aquests divendres amb vosaltres.
Una abraçada a tots!
Teresa S.